ANNA MILLO ESCRIU ELS SEUS PENSAMENTS ENVERS ÈRIK:
He de donar molt les gràcies a moltes persones per haver fet complir el somni de molts. A mestres sobretot, companys, familiars, amics. Gràcies a ells, ho he pogut viure.
He pogut viure la sensació de fer un assaig darrere d'un altre, aprendre cançons, lletres, melodíes, ritmes, i, molt més difícil, expressar-les. L'haver aprés moviments, el "esto es una mierda" del dia abans de l'actuació. Haver conegut companys, que més tard s'han convertit en amics, amb els quals he passat milers i milers de dinades i sopars plens de rialles, tonteríes i música, molta música. També he tingut la sort de viure els nervis de la primera actuació, i els nervis de la segona, i de la tercera. Més bé diria que eixes pesigolles en la panxa no te les lleva ningú, encara que siga la vintena volta que pujes a escena. L'haver tingut la exclusivitat de poder possar-me el maleït micro de petaca amb "Pantera", que per culpa d'aquest ens haviem de fer una altra vegada el monyo, i poder dessitjar-nos sort els uns als altres; de ballarins a cantants i de cantants a ballarins.
No tinc veu suficient per agraïr-vos que haja pogut escoltar els aplaudiments des-de darrere de les cortines negres del teatre, que haja eixit a escena amb totes les llums cegant-me de tal manera que pareixia que estiguera vivint un somni, que haja escoltat la meva veu resonar per tot un teatre ple de gent i que haja tingut el valor de continuar cantant.
No tinc paraules per expressar eixa sensació, eixa ardrenalina que et recorre pel cós segons abans d'aparéixer a escena, que pareix que en un primer moment no et puga eixir la veu, però, en qüestió de segons obrir els ulls, adonar-te de que es real i dir: "¿Qué feu ahi asseguts? ¿Ho voleu escoltar?
0 opinions:
Publica un comentari a l'entrada